Acudits sobre músics

01) En que s'assembla la mort a un solo de baix?
- En que és segur que arribarà i que ningú sap mai que fer per aturar-ho.

02) Que fan cinc valencians donant-li voltes a un piano?
- Buscant per on es bufa.

03) Com saps si una persona que truca a la porta de casa teva és cantant?
- Perquè no sap mai quan entrar.

04) Qui són els percussionistes?
- Uns que sempre van amb els músics.

05) Que és un semitò?
- dos violes tocant a l'unisò.

06) Com aconseguir que un pianista deixi de tocar?
- treien-li el paper del davant.
I un guitarrista?
- posant-li.

07) Un contrabaixista molt cabrejat arriba a l'assaig de l'orquestra; no para de renegar. Els companys li pregunten que li passa i ell respon que el seu fill li ha desafinat l'instrument. Els companys li diuen que no es preocupi, que ja l'afinarà, però ell refunfunya: - es que no m'ha dit quina corda és...

08) Perquè Deu va dotar de més cervell als percussionistes que als cavalls?
- per que no es caguin a les cercaviles.

09) Com canvia una bombeta una diva d'òpera?
- s'enfila sobre una cadira, agafa la bombeta i espera que el món giri al seu voltant.

UN MÚSIC CATALÀ SENSE VEU

Hola companys d’espai i de temps, sóc en Xavier Batllés, tinc 53 anys i m’he dedicat a la música tota la vida (excepte a la infància).

En el transcurs del temps alguns m’han anat dient que em consideraven un referent musical, juntament amb l’Orquestra Mirasol (una de les primeres formacions on em vaig desenvolupar en composició i imaginació musicals) i en el context cultural de la Barcelona de la “transició espanyola”.

En Gato Pérez (que va ser manager discogràfic de l’O.Mirasol a Edigsa), divagant en alguna “teòrica”, com en deia ell, va inventar el terme “música laietana” per empaquetar d’alguna manera tota aquella efervescència creativa sorgida als voltants de 1975. Tot això girava entorn de la sala Zeleste, al sud de la ciutat.

Jo, que ni comparteixo el sobrenom de “laietana” ni la visió centralista que comporta exaltar l’entorn “zelestino”, acabo d’ésser convocat pel senyor Víctor Nubla al seu departament cultural de l’Ajuntament de Gràcia, el meu barri natal i de tota la vida. Ell és troba al front del LEM (Gràcia Territori Sonor) i des d’aquesta plataforma ha sabut involucrar quatre autors representatius dels grups d’aquella moguda, per a fer una tanda d’actuacions on la música a interpretar és la nostra, l’anomenada laietana.

Malgrat les discrepàncies que he expressat i les que he anat sentint, des de l’arrencada del projecte i en treballar-lo una mica en equip, sobre algunes interpretacions històriques ben troncals del fenomen, reconec que es tracta d’unes produccions musicals que han influenciat altres persones; en això els he de creure, ja que així m’ho remarquen.

Permeteu-me un salt d’octava i una disgressió: El més prestigiós mestre de contrabaix que va tenir el Conservatori de Barcelona, anava a l’escola amb l’ex-president Pujol. Un bon dia, ja grandets, varen coincidir i en Jordi li diu a l’ex-company d’escola: - home, Fernando (es deia Ferran Sala), com et va?, a què t’has dedicat en la vida?-. I en Ferran li respon: - sóc músic (era el primer contrabaix de la Simfònica de la ciutat). Pujol, sorprès, li demana: - músic?; i en pots viure’n d’això?...

Mireu, jo he conegut recentment un rapero català que es diu Pere Crim gràcies a certs “modernosos” programes musicals del Canal 33. Aquest bon músic, cantant, poeta, autor i productor, pel que veig va començar editat per companyies (Discmedi, en concret), i ja el tercer disc apareix com autoedició que es dedica, a més, a regalar. Declara que no sap on va però si sap molt be de què fuig.

Amb aquest perfil, és evident que no l’he vist a televisió per les velles raons com ara promoció empresarial, amiguisme influent, etc., sinó per altres que, d’alguna manera, obeeixen a criteris d’imatge que vol donar la TV autonòmica del meu país. I en relació a això em vaig dir: - mira que bé que la tele també em serveixi alguna vegada de font informativa valuosa i aquest xicot pugui així influenciar-me (perquè a partir d’allò vaig buscar i trobar els seus discos); però és un càstig mediàtic excessiu el que es perllonga en el temps sobre nosaltres, perquè la influència del nostre treball, en no ser comercial ni de moda, no arriba ni a la cantonada.

Que en Pujol ignorés tota expressió cultural que no l’hi convingués, és impresentable, però acceptem-m’ho. Que tots els polítics i governs que hem tingut seguissin ignorant tota expressió cultural que no els hi convingués, és impresentable, però acceptem-m’ho. Però que els mitjans de comunicació del nostre país no compleixin ni tan sols amb la revisió d’influències entre generacions, d’influències creatives, d’influències socio-culturals, que es troben en la nostra història recent i encara interactuen per a tothom que té inquietuds i busca una mica, em sembla francament denunciable i crec que cal donar-ne avis com es pugui.

A nosaltres, la generació musiquera barcelonina dels 70s, com a tals i amb independència del grau de validació que li vulguem donar a les circumstàncies en que tot allò es va donar, ens ha passat com a aquells hipotètics nens que un dia a l’escola se’ls va castigar a la “ratonera” (així es deia quan jo anava a pàrvuls), se’ls va tancar amb clau, el professorat va anar canviant i ningú ja no va tenir notícia que hi haguessin uns nens tancats allà. Ells van aprendre a viure en aquell habitacle fosc i a fer negocis amb els ratolins.

Però, caldrà que es morin per a recordar-los en homenatge pòstum? o encara hi haurà algú que des dels mitjans de comunicació i documentació faci quelcom diferent al mercantilisme imperant i els rescati del silenci? Per què..., ja anem tenint una edat...

En fi amics, que només a l’Àngel Casas, cada 10 anys bixestos, li donin un programa on ens convida a sortir, però sempre només com a “revival” de l’Orquestra Mirasol, ho visc personalment com un clar indicador de les misèries culturals i dels criteris mercantils dels nostres mitjans de comunicació. I és evident que això no només em passa a mi, això és un fenomen acumulatiu que venim patint tots plegats en no tenir possibilitat de comunicació de masses sobre la creació de ponts entre esforços fets, entre visions constructives, entre línies traçades, entre col·lectius i persones...

El programa 59” deu haver tret l’idea del seu format de Catalunya, ja que aquí és pràctica arrelada que se’t doni el micròfon i te’l retirin de seguida, amb l’agreujant que ja no tornen a brindar-te’l si no encarnes el tipus de personatge que a cada conjuntura volen difondre.

Qui són ells per a definir tipus de personatges a exaltar? Qui són ells per a silenciar els qui no els ofereixen grans audiències?

Això és la televisió pública d’un país democràtic modern?

Una vegada més m’he equivocat, una vegada més he fracassat en el que creia. I us asseguro que ara ho agraeixo sincerament per dins.

Em sento un “sense veu” i veig al meu poble i a tots els pobles sense veu.

Això em fa pressentir la imminent caiguda d’un imperi de supèrbia i manipulació, de la crisi del qual en sorgirà no només una nova música (com sempre han tingut condicions d’origen duríssimes i col·lectives les músiques profundes), sinó una transformació humana en tots els camps, que reclamarà i assolirà la igualtat de veu per a tothom fins la més humil de les persones.

Barcelona 16 de setembre de 2007