He sentit dir a un savi, que l’esclavatge va significar un avenç per a la humanitat respecte a l’estadi anterior, en el qual l’enemic apressat, directament es matava. L’esclavatge, tot i utilitzar l’individu com a força explotada per a produir per a un altre, deslliurava aquest infeliç de la mort.
Si això ens resulta sorprenent, també avui ens toca anar advertint que del tipus d’esclavitud física i externa o exercida per algú altre sobre l’individu, a l’esclavització que aquest s’auto-infligeix, en quedar pres dels seus desigs inabastables, hi va el senyal d’un nou avenç cap a l’alliberament, en la mida que aquest fet es va reconeixent...
En la superació d’aquesta esclavitud interna i moderna, hi ha la clau d’un nou salt qualitatiu de l’espècie.
En concomitància amb la capacitat de fer minvar i abandonar els primitius desigs, es troben conceptes actuals de gran ressonància social intuïtiva, que irrompen atiats per noves necessitats ineludibles, com el de decreixement econòmic, desarmament progressiu, descrèdit del poder de consum, o descrèdit del poder de manipulació, dominació i bellesa externa...
Sortosament, però provocant notables crisi psicològiques, aquells primitius desigs ja es troben en plena decadència i camí del fracàs.
Queda pendent del grau de coherència de cadascú, la feina actual pròpia d’aquest moment històric: anar quallant en la renaixença d’una nova sensibilitat, les forces immenses dels nous camps de treball, els camps del fracàs interior (segurament majoria absoluta en la Humanitat, per altra part), així com les forces que intueixen en els diversos fenòmens del Sistema que es va col·lapsant, un clam de superació dels impulsos primaris comandats estrictament pel cos, per a ésser elevats al nivell de consciència on no s’oposa el cos a la ment, i aquesta pot obrir-se pas alliberador, feliç i harmònic.
