diumenge, 24 d’agost de 2008

L’esclavatge intern

He sentit dir a un savi, que l’esclavatge va significar un avenç per a la humanitat respecte a l’estadi anterior, en el qual l’enemic apressat, directament es matava. L’esclavatge, tot i utilitzar l’individu com a força explotada per a produir per a un altre, deslliurava aquest infeliç de la mort.

Si això ens resulta sorprenent, també avui ens toca anar advertint que del tipus d’esclavitud física i externa o exercida per algú altre sobre l’individu, a l’esclavització que aquest s’auto-infligeix, en quedar pres dels seus desigs inabastables, hi va el senyal d’un nou avenç cap a l’alliberament, en la mida que aquest fet es va reconeixent...

En la superació d’aquesta esclavitud interna i moderna, hi ha la clau d’un nou salt qualitatiu de l’espècie.

En concomitància amb la capacitat de fer minvar i abandonar els primitius desigs, es troben conceptes actuals de gran ressonància social intuïtiva, que irrompen atiats per noves necessitats ineludibles, com el de decreixement econòmic, desarmament progressiu, descrèdit del poder de consum, o descrèdit del poder de manipulació, dominació i bellesa externa...

Sortosament, però provocant notables crisi psicològiques, aquells primitius desigs ja es troben en plena decadència i camí del fracàs.

Queda pendent del grau de coherència de cadascú, la feina actual pròpia d’aquest moment històric: anar quallant en la renaixença d’una nova sensibilitat, les forces immenses dels nous camps de treball, els camps del fracàs interior (segurament majoria absoluta en la Humanitat, per altra part), així com les forces que intueixen en els diversos fenòmens del Sistema que es va col·lapsant, un clam de superació dels impulsos primaris comandats estrictament pel cos, per a ésser elevats al nivell de consciència on no s’oposa el cos a la ment, i aquesta pot obrir-se pas alliberador, feliç i harmònic.

Xavier Batllés, 7 de juliol de 2008

El plaer i la violència

Mala herència hem rebut si sentim que quan sortim del terreny del plaer entrem en el de la violència, si associem el que ens agrada només al plaer i el que ens desagrada, ens posa violents.

Com es dóna això?
Necessàriament ha d’estar basat en una actitud passiva davant les coses de la vida.
Essent així, les experiències estan gravades en nosaltres com allò que ens succeeix, i no com allò que ens procurem a partir d’intencions desenvolupades en processos més o menys llargs.

Donem-nos uns quants exemples.
Lògicament, a un mestre o professor honest li agrada que el seu deixeble aprengui ràpidament. Així doncs, es disposa a ensenyar-li coses segurament amb l’esperança que això es doni.
Si es dóna, serà raonable sentir-li dir que experimenta un plaer. Però si no sols no aprèn de pressa, sinó que presenta grans dificultats, alguna cosa li passa al mestre si això l’enfada.

Si uns pares li expressen dolçor al seu fillet petit, és fàcil endevinar que ho experimenten com un plaer. Però si quan el petit, en els seus intents de reafirmació, comet excessos a corregir, i ells es violenten, es lamenten de la condició de pares, l’agredeixen o perden els papers, vol dir que aquests pares no troben un terreny mig entre el plaer i la violència, entre el suposat amor i el vertigen cap a l’odi...

Si quan conversem amb un agradable interlocutor flueix un intercanvi i un enriquiment fruit de la bona comunicació, experimentem plaer. Però si quan sorgeixen dificultats en la comunicació, comencem a violentar-nos, alguna força ens arrossega del blanc al negre sense poder aplicar la gamma de grisos.

Buscant comprensió i solucions a aquests problemes exemplificats, la pregunta clau podria ser: ¿què he de fer per a poder mirar el que em desagrada o considero que hauria de ser diferent, amb el cor tranquil i la mateixa disposició que quan em relaciono amb el que m’agrada?

És clar que, en primer lloc, haig de concebre la meva opció activa que, per cert, implica respectar-me, valorar-me i creure en les meves capacitats.
Primera gran qüestió a meditar.
I en segon terme, haig de concebre i actuar intencionalment en un terreny que podríem situar al mig, entre el plaer i el sofriment. Un terreny de pensament, emoció i acció més neutres. Un terreny des del qual, si vaig trobant-li el punt i la utilitat quotidiana, gaudiré dels plaers quan passen pels moments de la meva vida, i dominaré les compulsions de violència que segurament em seguiran produint les coses desagradables i injustes. Però, des d’aquest espai central de construcció activa, l’important és que podré practicar els intents de transformació i produir algun avenç ocasionalment.

De fet, no crec que existeixi cap humà que no tingui ja constància d’això. El problema és advertir-ho, prioritzar-ho degudament, i perseverar-hi.
Es podrà dir que els fracassos atemptaran constantment contra aquesta empresa, però si considerem el rerafons dels fracassos com a part substancial d’allò desagradable que volem superar i ens motiva en la lluita, aquests passaran a ser vistos simplement com més material davant el qual preguntar-nos el mateix d’abans: ¿què he de fer per a poder mirar el que em desagrada o considero que hauria de ser diferent, amb el cor tranquil i la mateixa disposició que quan em relaciono amb el que m’agrada?

Xavier Batllés
Barcelona, 21-08-08