divendres, 12 d’octubre de 2007

Comparativa de valors en el canvi de civilització

CIVILITZACIÓ MORINT -----------------------------> CIVILITZACIÓ NAIXENT

- em moc per diners ------------------------------> em moc per consciència inspirada
- per estar millor, em distrec --------------------> per estar millor, faig atenció
- èxit personal ---------------------------------------> sumar en equip
- justificar la violència ----------------------------> repudiar tota forma de violència
- distingir-se dels altres -------------------------> coherència personal
- que em vagi be a mi ----------------------------> que ens vagi be a tots
- destacar en alguna cosa ---------------------> que les coses marxin en conjunt
- s’aprèn de petit -----------------------------------> s’aprèn tota la vida
- cicles de vida definits --------------------------> cicles de vida indefinits
- pròpia mirada des dels altres ---------------> pròpia mirada des de dins
- lluïment personal excloent -------------------> acció conjunta incloent
- tancar els debats per imposar --------------> obrir els debats i consensuar
- visió de conjuntura ------------------------------> visió de procés
- dogma i fanatisme ------------------------------> experiència i força
- dicotomia receptors i emissors ------------> tothom és receptor i emissor
- la realitat és objectiva -------------------------> realitats subjectives de cadascú
- usar als altres ------------------------------------> col·laborar plegats
- negoci en benefici unilateral ----------------> negoci en benefici mutu
- aprofitar-se del dèbil ---------------------------> afavorir el dèbil
- reafirmació local --------------------------------> sentiment universalista
- exaltar l’encert ----------------------------------> exaltar l’intent
- defugir les dificultats --------------------------> assumir les dificultats
- creure en l'individualisme --------------------> creure en els conjunts
- és millor tancar-se -----------------------------> és millor relacionar-se
- les persones són com són -----------------> les persones poden evolucionar
- uniformització monolítica --------------------> diversitat és riquesa
- tot té el seu oposat -----------------------------> tot és complementari


(CASTELLANO)

CIVILIZACIÓN MURIENDO CIVILIZACIÓN NACIENDO_______

- me muevo por dinero -------------------------> me muevo por conciencia inspirada

- para estar mejor, me distraigo -------------> para estar mejor, atiendo

- éxito personal -------------------------------------> sumar en equipo

- justificar la violencia ---------------------------> repudiar toda forma de violencia

- distinguirse de los demás -----------------------> coherencia personal

- que me vaya bien a mi -------------------------> que nos vaya bien a todos

- destacar en alguna cosa ------------------> que las cosas marchen en conjunto

- se aprende de pequeño --------------------------> se aprende toda la vida

- ciclos de vida definidos ----------------------------> ciclos de vida indefinidos

- propia mirada desde los demás ----------------> propia mirada desde dentro

- lucimiento personal excluyente ---------------> acción conjunta incluyente

- cerrar los debates para imponer -------------> abrir los debates y consensuar

- visión de coyuntura --------------------------------------> visión de proceso

- dogma y fanatismo --------------------------------------> experiencia y fuerza

- dicotomía receptores y emisores ---------> todxs somos receptores y emisores

- la realidad es objetiva -------------------------> realidades subjetivas de cada unx

- usar a los demás ----------------------------------------> colaborar juntos

- negocio en beneficio unilateral -----------------> negocio en beneficio mutuo

- aprovecharse del débil ---------------------------------> favorecer al débil

- reafirmación local --------------------------------------> sentimiento universalista

- exaltar el acierto ---------------------------------------------> exaltar el intento

- rehuir las dificultades ---------------------------------> asumir las dificultades

- creer en el individualismo ----------------------------> creer en los conjuntos

- es mejor aislarse -----------------------------------------> es mejor relacionarse

- las personas son como son -----------------> las personas pueden evolucionar

- uniformización monolítica ---------------------------> diversidad es riqueza

- todo tiene su opuesto ------------------------------> todo es complementario

divendres, 21 de setembre de 2007

Acudits sobre músics

01) En que s'assembla la mort a un solo de baix?
- En que és segur que arribarà i que ningú sap mai que fer per aturar-ho.

02) Que fan cinc valencians donant-li voltes a un piano?
- Buscant per on es bufa.

03) Com saps si una persona que truca a la porta de casa teva és cantant?
- Perquè no sap mai quan entrar.

04) Qui són els percussionistes?
- Uns que sempre van amb els músics.

05) Que és un semitò?
- dos violes tocant a l'unisò.

06) Com aconseguir que un pianista deixi de tocar?
- treien-li el paper del davant.
I un guitarrista?
- posant-li.

07) Un contrabaixista molt cabrejat arriba a l'assaig de l'orquestra; no para de renegar. Els companys li pregunten que li passa i ell respon que el seu fill li ha desafinat l'instrument. Els companys li diuen que no es preocupi, que ja l'afinarà, però ell refunfunya: - es que no m'ha dit quina corda és...

08) Perquè Deu va dotar de més cervell als percussionistes que als cavalls?
- per que no es caguin a les cercaviles.

09) Com canvia una bombeta una diva d'òpera?
- s'enfila sobre una cadira, agafa la bombeta i espera que el món giri al seu voltant.

De l'actual generació jove europea

- Intel·ligència col·lectiva.

Cal intuir on, quan i com s’expressarà tal cosa. Experiència, rera experiència, com sempre, prendrem bona nota de les emergents i noves formes que va prenent. I en comencem a tenir recents i potents exemples que han provocat notables canvis desitjats.

- Aprendre és valuós.

Aprendre, per a l’ésser humà, és un do, un impuls i una necessitat. Sempre que s’ha pretès anul·lar, dificultar o limitar aquest impuls, s’ha servit a la dominació d’uns pocs sobre tots els altres. La veritable vàlua de l’aprenentatge, per cert il·limitat, consisteix en que no queda en l’individu, si no que s’expressa en el camp de les relacions i per tant pot enriquir als altres.

- Els sense veu.

Tot el problema del món humà actual pot resumir-se en que uns pocs han usurpat als altres les possibilitats de ser emissors, reduint-los a només receptors.
Des de l'educació fins als exercicis professionals, tot està preparat per a silenciar la veu dels conjunts humans, tant de majories com de minories.
Es tracta doncs, per als que ens sentim sense veu, d'animar-nos a saltar per damunt del sentiment d'impotència que això genera i, encara que un no en visualitzi a priori l'eficàcia, intentar exercir d'emissor, atenent, això si, a no transmetre més violència.


- L’acció no-violenta.


L’exigència justa, la pressió, la demanda, la protesta i la denúncia han de dur-se a terme amb formes estrictament no-violentes, ja que sempre l’exercici de la violència aboca a la seva continuïtat.

- Denúncia mediàtica (consumisme i secundarietats).

D'entre els poders legislatiu, executiu, judicial i mediàtic que cimenten la nostra pretesa democràcia, el que s'està destacant en la seva manipulació com més controlat, més antidemocràtic, és el mediàtic, ja que un cop han comprovat que l'oposició s'alimenta si se la menciona a gran escala, han descobert que és millor optar pel silenciament.
Així, qualsevol expressió que qüestioni l'estructuració social establerta i els seus valors, que parli de necessitats de canvi profundes serà, amb tota seguretat, silenciada i ignorada en les mencions oficials públiques i publicades.
La promoció del consumisme delirant i tota mena de secundarietats, han passat a omplir doncs el total de l’exercici professional mediàtic.

- Urgència davant els gravíssims perills actuals.

Per més que s’hagi instal·lat cojunturalment una sensibilitat individualitzada, avui és imprescindible construir grans forces amb la capacitat de corregir les direccions més destructives que ens amenacen. Aquestes amenaces destructives s’han multiplicat immensament respecte d’èpoques recents. Les resistències a produir correccions i reconversions per part dels poderosos, en matèria d’economia, armament i ecologia principalment, han quedat ja sobradament provades.

- La inspiració individual.

En un temps on s'ha reclamat tant la figura del lliure pensador, la lliure filiació i la lliure elecció de fonts d'influència, no hi ha dubte que la inspiració individual arriba a constituir un gran valor compartit i intuït.

En conseqüència, quins procediments escollirem per a afavorir-la i fer-la créixer?

- L’esperit irracional.

Cansats, fastiguejats de formar en files índies,
escolaritzats o empleats; per l’ànima, injúries!
Històricament farts de formar en fila índia,
reclutats o adoctrinats; i com pobles, misèria!
Així estem els europeus, peus de plom, naus a les mans,
quasi apunt d’elevar els cants, d’espantar raons i déus.
Esclatats, assabentats, som delit de noves fites,
indomables i volats; de l’ànima sospites!
Inspirats, ben revelats, germans de tots els pobles,
diversos i embalats; ens mirem en cares nobles!
Així estem els europeus, peus de plom, naus a les mans,
quasi apunt d’elevar els cants, d’espantar raons i déus.

- La descentralització.

Internet, entre altres, va ser un invent de gran repercussió basat en la
descentralització. Malgrat tot, aquest model no s’està aplicant a les
societats humanes, potser per que fer-ho de debò serà també d’una
repercussió totalment transformadora.
Entretant l’espècie segueix patint les greus conseqüències de les centralitzacions i concentracions de diners i poder.

- No hi ha valor més alt que la Vida.

Cal atendre a l’adequat nivell d’experiència, que tenim tots, per apressar aquesta gran afirmació ponderativa. No des de qualsevol estat quotidià s’adverteix aquesta experiència.

- La noció espiralada de la vida.

Si la vida no creixés en espiral, cada home començaria des de zero en el seu intent de desenvolupament i de superació de les crues condicions naturals. En canvi, en l’ésser humà es veu molt clara l’acumulació històrica que li permet comptar amb un bagatge cognitiu per a seguir encarant el futur.

- L’art d’incloure.

En sintonia amb la decadència de final de civilització que vivim, i amb l’estratègia de poder que ha aplicat fins a la fi el famós “divideix i venceràs”, la nostra societat se’ns presenta fragmentada en tants “jos” com individus té. I el sentir generalitzat d’aquests “jos” és de no comptar per els altres; no comptar en el teu saber; no comptar en les teves aptituds; no comptar en les teves propostes constructives.
En aquesta situació és d’interès i possible practicar l’art d’incloure procurant que, en relacionar-nos amb un “jo” i mirant-lo des de la perspectiva del seu saber, de les seves aptituds i de les seves propostes constructives, li arribi la invitació a fer la seva aportació a un equip, mostrant-li la nostra confiança en que ho pot fer i que pot avançar a través d’aquest tipus d’acte.

- On apliquem la força de difusió?

1) a l’interès personal?
2)
a les noves possibilitats de forjar avenços conjunts?
Segons escullis una o altra, es podrà donar resposta i direcció a les necessitats de l’època, o no.


La proposta d’acció:

- Lliure producció no comercial.

- Lliure intercanvi.

- Lliure difusió.

- Fòrums temàtics.


Sobre les fonts d’inspiració del material.
Són fonts d’inspiració d’aquest material: 1) el corrent de pensament i d’acció anomenada amplament “moviment del nou humanisme”, en la seva diversitat de produccions, experiències, intercanvis i projectes; 2) la producció completa de l'escriptor contemporani Màrius Rodríguez Cobos "Silo", simptomàticament silenciat per quasi tota mena d’informadors i àmbits establerts; i 3), per descomptat, el lliure pensament que segueix volant a l’interior de qualsevol persona que acuradament reflexiona i aprèn sobre les necessitats de canvi i transformació humanes.

UN MÚSIC CATALÀ SENSE VEU

Hola companys d’espai i de temps, sóc en Xavier Batllés, tinc 53 anys i m’he dedicat a la música tota la vida (excepte a la infància).

En el transcurs del temps alguns m’han anat dient que em consideraven un referent musical, juntament amb l’Orquestra Mirasol (una de les primeres formacions on em vaig desenvolupar en composició i imaginació musicals) i en el context cultural de la Barcelona de la “transició espanyola”.

En Gato Pérez (que va ser manager discogràfic de l’O.Mirasol a Edigsa), divagant en alguna “teòrica”, com en deia ell, va inventar el terme “música laietana” per empaquetar d’alguna manera tota aquella efervescència creativa sorgida als voltants de 1975. Tot això girava entorn de la sala Zeleste, al sud de la ciutat.

Jo, que ni comparteixo el sobrenom de “laietana” ni la visió centralista que comporta exaltar l’entorn “zelestino”, acabo d’ésser convocat pel senyor Víctor Nubla al seu departament cultural de l’Ajuntament de Gràcia, el meu barri natal i de tota la vida. Ell és troba al front del LEM (Gràcia Territori Sonor) i des d’aquesta plataforma ha sabut involucrar quatre autors representatius dels grups d’aquella moguda, per a fer una tanda d’actuacions on la música a interpretar és la nostra, l’anomenada laietana.

Malgrat les discrepàncies que he expressat i les que he anat sentint, des de l’arrencada del projecte i en treballar-lo una mica en equip, sobre algunes interpretacions històriques ben troncals del fenomen, reconec que es tracta d’unes produccions musicals que han influenciat altres persones; en això els he de creure, ja que així m’ho remarquen.

Permeteu-me un salt d’octava i una disgressió: El més prestigiós mestre de contrabaix que va tenir el Conservatori de Barcelona, anava a l’escola amb l’ex-president Pujol. Un bon dia, ja grandets, varen coincidir i en Jordi li diu a l’ex-company d’escola: - home, Fernando (es deia Ferran Sala), com et va?, a què t’has dedicat en la vida?-. I en Ferran li respon: - sóc músic (era el primer contrabaix de la Simfònica de la ciutat). Pujol, sorprès, li demana: - músic?; i en pots viure’n d’això?...

Mireu, jo he conegut recentment un rapero català que es diu Pere Crim gràcies a certs “modernosos” programes musicals del Canal 33. Aquest bon músic, cantant, poeta, autor i productor, pel que veig va començar editat per companyies (Discmedi, en concret), i ja el tercer disc apareix com autoedició que es dedica, a més, a regalar. Declara que no sap on va però si sap molt be de què fuig.

Amb aquest perfil, és evident que no l’he vist a televisió per les velles raons com ara promoció empresarial, amiguisme influent, etc., sinó per altres que, d’alguna manera, obeeixen a criteris d’imatge que vol donar la TV autonòmica del meu país. I en relació a això em vaig dir: - mira que bé que la tele també em serveixi alguna vegada de font informativa valuosa i aquest xicot pugui així influenciar-me (perquè a partir d’allò vaig buscar i trobar els seus discos); però és un càstig mediàtic excessiu el que es perllonga en el temps sobre nosaltres, perquè la influència del nostre treball, en no ser comercial ni de moda, no arriba ni a la cantonada.

Que en Pujol ignorés tota expressió cultural que no l’hi convingués, és impresentable, però acceptem-m’ho. Que tots els polítics i governs que hem tingut seguissin ignorant tota expressió cultural que no els hi convingués, és impresentable, però acceptem-m’ho. Però que els mitjans de comunicació del nostre país no compleixin ni tan sols amb la revisió d’influències entre generacions, d’influències creatives, d’influències socio-culturals, que es troben en la nostra història recent i encara interactuen per a tothom que té inquietuds i busca una mica, em sembla francament denunciable i crec que cal donar-ne avis com es pugui.

A nosaltres, la generació musiquera barcelonina dels 70s, com a tals i amb independència del grau de validació que li vulguem donar a les circumstàncies en que tot allò es va donar, ens ha passat com a aquells hipotètics nens que un dia a l’escola se’ls va castigar a la “ratonera” (així es deia quan jo anava a pàrvuls), se’ls va tancar amb clau, el professorat va anar canviant i ningú ja no va tenir notícia que hi haguessin uns nens tancats allà. Ells van aprendre a viure en aquell habitacle fosc i a fer negocis amb els ratolins.

Però, caldrà que es morin per a recordar-los en homenatge pòstum? o encara hi haurà algú que des dels mitjans de comunicació i documentació faci quelcom diferent al mercantilisme imperant i els rescati del silenci? Per què..., ja anem tenint una edat...

En fi amics, que només a l’Àngel Casas, cada 10 anys bixestos, li donin un programa on ens convida a sortir, però sempre només com a “revival” de l’Orquestra Mirasol, ho visc personalment com un clar indicador de les misèries culturals i dels criteris mercantils dels nostres mitjans de comunicació. I és evident que això no només em passa a mi, això és un fenomen acumulatiu que venim patint tots plegats en no tenir possibilitat de comunicació de masses sobre la creació de ponts entre esforços fets, entre visions constructives, entre línies traçades, entre col·lectius i persones...

El programa 59” deu haver tret l’idea del seu format de Catalunya, ja que aquí és pràctica arrelada que se’t doni el micròfon i te’l retirin de seguida, amb l’agreujant que ja no tornen a brindar-te’l si no encarnes el tipus de personatge que a cada conjuntura volen difondre.

Qui són ells per a definir tipus de personatges a exaltar? Qui són ells per a silenciar els qui no els ofereixen grans audiències?

Això és la televisió pública d’un país democràtic modern?

Una vegada més m’he equivocat, una vegada més he fracassat en el que creia. I us asseguro que ara ho agraeixo sincerament per dins.

Em sento un “sense veu” i veig al meu poble i a tots els pobles sense veu.

Això em fa pressentir la imminent caiguda d’un imperi de supèrbia i manipulació, de la crisi del qual en sorgirà no només una nova música (com sempre han tingut condicions d’origen duríssimes i col·lectives les músiques profundes), sinó una transformació humana en tots els camps, que reclamarà i assolirà la igualtat de veu per a tothom fins la més humil de les persones.

Barcelona 16 de setembre de 2007