Hola companys d’espai i de temps, sóc en Xavier Batllés, tinc 53 anys i m’he dedicat a la música tota la vida (excepte a la infància).
En Gato Pérez (que va ser manager discogràfic de l’O.Mirasol a Edigsa), divagant en alguna “teòrica”, com en deia ell, va inventar el terme “música laietana” per empaquetar d’alguna manera tota aquella efervescència creativa sorgida als voltants de 1975. Tot això girava entorn de la sala Zeleste, al sud de la ciutat.
Jo, que ni comparteixo el sobrenom de “laietana” ni la visió centralista que comporta exaltar l’entorn “zelestino”, acabo d’ésser convocat pel senyor Víctor Nubla al seu departament cultural de l’Ajuntament de Gràcia, el meu barri natal i de tota la vida. Ell és troba al front del LEM (Gràcia Territori Sonor) i des d’aquesta plataforma ha sabut involucrar quatre autors representatius dels grups d’aquella moguda, per a fer una tanda d’actuacions on la música a interpretar és la nostra, l’anomenada laietana.
Permeteu-me un salt d’octava i una disgressió: El més prestigiós mestre de contrabaix que va tenir el Conservatori de Barcelona, anava a l’escola amb l’ex-president Pujol. Un bon dia, ja grandets, varen coincidir i en Jordi li diu a l’ex-company d’escola: - home, Fernando (es deia Ferran Sala), com et va?, a què t’has dedicat en la vida?-. I en Ferran li respon: - sóc músic (era el primer contrabaix de la Simfònica de la ciutat). Pujol, sorprès, li demana: - músic?; i en pots viure’n d’això?...
Mireu, jo he conegut recentment un rapero català que es diu Pere Crim gràcies a certs “modernosos” programes musicals del Canal 33. Aquest bon músic, cantant, poeta, autor i productor, pel que veig va començar editat per companyies (Discmedi, en concret), i ja el tercer disc apareix com autoedició que es dedica, a més, a regalar. Declara que no sap on va però si sap molt be de què fuig.
Que en Pujol ignorés tota expressió cultural que no l’hi convingués, és impresentable, però acceptem-m’ho. Que tots els polítics i governs que hem tingut seguissin ignorant tota expressió cultural que no els hi convingués, és impresentable, però acceptem-m’ho. Però que els mitjans de comunicació del nostre país no compleixin ni tan sols amb la revisió d’influències entre generacions, d’influències creatives, d’influències socio-culturals, que es troben en la nostra història recent i encara interactuen per a tothom que té inquietuds i busca una mica, em sembla francament denunciable i crec que cal donar-ne avis com es pugui.
A nosaltres, la generació musiquera barcelonina dels 70s, com a tals i amb independència del grau de validació que li vulguem donar a les circumstàncies en que tot allò es va donar, ens ha passat com a aquells hipotètics nens que un dia a l’escola se’ls va castigar a la “ratonera” (així es deia quan jo anava a pàrvuls), se’ls va tancar amb clau, el professorat va anar canviant i ningú ja no va tenir notícia que hi haguessin uns nens tancats allà. Ells van aprendre a viure en aquell habitacle fosc i a fer negocis amb els ratolins.
En fi amics, que només a l’Àngel Casas, cada 10 anys bixestos, li donin un programa on ens convida a sortir, però sempre només com a “revival” de l’Orquestra Mirasol, ho visc personalment com un clar indicador de les misèries culturals i dels criteris mercantils dels nostres mitjans de comunicació. I és evident que això no només em passa a mi, això és un fenomen acumulatiu que venim patint tots plegats en no tenir possibilitat de comunicació de masses sobre la creació de ponts entre esforços fets, entre visions constructives, entre línies traçades, entre col·lectius i persones...
El programa 59” deu haver tret l’idea del seu format de Catalunya, ja que aquí és pràctica arrelada que se’t doni el micròfon i te’l retirin de seguida, amb l’agreujant que ja no tornen a brindar-te’l si no encarnes el tipus de personatge que a cada conjuntura volen difondre.
Qui són ells per a definir tipus de personatges a exaltar? Qui són ells per a silenciar els qui no els ofereixen grans audiències?
Això és la televisió pública d’un país democràtic modern?
Una vegada més m’he equivocat, una vegada més he fracassat en el que creia. I us asseguro que ara ho agraeixo sincerament per dins.
Em sento un “sense veu” i veig al meu poble i a tots els pobles sense veu.
Barcelona 16 de setembre de 2007
2 comentaris:
Estimat Xavier,
el teu escrit no m'ha deixat indiferent, sinó més aviat m'ha fet reflexionar sobre tot el que expliques. I hi tinc algunes coses a comentar amb el teu permís. Pel que fa a l'etiqueta Zeleste, en el meu cas em serveix per situar un espai de temps i una música. És la referència que utilitzo per parlar d'aquesta etapa setantera. En cap cas però, m'atraveixo a posar a tots els músics i músiques en el mateix sac. També penso que l'injust oblit que heu tingut tots els músics d'aquesta fornada és del tot injust i inexplicable, però penso que sol passar amb totes aquelles coses que senzillaments són genials o marquen un punt de partida i trencament amb l'establert. Hi ha molts exemples d'aquests, no fa falta que els enumerem. Des de músics a científics... En el món en el que vivim la cultura no té cap valor. És més important saber donar patades a una pilota encara que no sàpigues ni escriure que ser un científic que investiga un nova medicina. El primer si arriba a jugar amb el Barça tindrà de tot i tothom li riurà les gràcies. Al segon, i en el millor dels casos viurà d'una trista beca o es dedicarà a donar quatre classes. És el que ens ha tocat viure, el món que tenim. Però, el cert, i d'això és del que em queixo, com és què quan la gent té la possibiliat de canviar la visió de les coses no ho fa? Tornant als músics laietans, l'altre dia em vaig adonar d'una cosa que em va deixar sorprès. Estava llegint la revista Enderrock i als crèdits de la gent que hi participa vaig veure que el consell directiu està format per l'Àngel Casas, el Claret Serrahima i el Jordi Sierra i Fabra. No eren aquests tres persones vinculades amb la música laietana? No escribien crítiques? Feien documentals sobre el moviment... I què ha passat? Com pot ser que el seu criteri actual sigui tant pobre (Només cal donar un cop d'ull a la revista). Passen de tot? Els polítics tenen certa culpa de les coses que passen però també penso que en la majoria dels casos les mateixes persones també pateixen certa idiotització quan arriben a les esferes del poder, els diners i tal. Llavors ja no es recorden de tot allò que era diferent i que durant alguns anys va formar part de la seva vida.
Resposta a yayoo.
Hola yayoo, gràcies pel teu comentari. És el primer en un blog meu provinent d'una persona desconeguda. O ens coneixem? (Amb això dels nicks mai se sap, je, je).
No se si tinc gaire a afegir als teus comentaris, ja que pel que entenc, van en direcció de corroborar l'escrit original.
En tot cas em sembla captar-hi un cert ànim de resignació respecte al món que ens ha tocat, i sobre això, si encerto, sí que m'agradaria aportar-hi una visió dinàmica i possibilitària.
El món, sempre ens "toca" als humans, en un sentit d'herència generacional, però en funció de les coses que es posen molt magres, dels excessos i les desviacions, sempre torna a despertar en nosaltres, com conjunt, una inspiració que reconnecta amb les aspiracions profundes. Aquest procés el visc com altament creatiu i en aquests moments tan foscos, em fa descobrir amb gran alegria quantes meravelles s'estan gestant i quanta gent se la ve pensant i portant ja a la pràctica.
Sovint, moltes coses ens arrosseguen a reivindicar el passat i ens mostren personatges triomfadors com exponents de la venda de l'ànima, però tot això és el que va quedant enrera. El que ens mou i veritablement importa està al davant, té a veure amb la direcció volguda, amb les nostres aspiracions més sentides.
En fi, són comentaris sobre reflexions fetes i sobre experiències. Potser et resultin d'algun interès.
Ets músic tu també?
Torno a agrair-te la comunicació.
Una abraçada,
Xavier
Publica un comentari a l'entrada